Però què li interessava realment a Rosa Torres, a l´entrar en el joc de centrar el seu interés en un gènere tan institucionalitzat i clàssic com és el paisatge? Sens dubte, una de les persones del seu entorn que, ja aleshores, millor va saber respondre a esta qüestió va ser el seu amic Joan Antoni Toledo (València 1940-1995) el qual referint-se directament a l´arbitrarietat temàtica que eixa elecció comportava, en algún dels eloqüents i fonamentals textos que va dedicar al quefer artístic de Rosa Torres, va fer explícita insistencia en què el que li interesaba (a la pintora) no era tant la representació com el com, és a dir, la manera de realitzar-la, els signes empleats, la reflexió sobre el propi llenguatje i l´anàlisi de les maneres tradicionals de la pròpia història de la representació. Això suposa, per descomptat, una àmplia reflexió distanciada i analítica pel que respecta tant dels elements constitutius del llenguatje de la pintura (els mínima dels estructuralistes, en la seua dimensió material), com del procés de la seua posada en imatge, en tant que signes, sobre el suport de l´obra la qual cosa ens duu a l´establiment / disseccció dels codis utilitzats, és a dir a la formulació de les seues regles bàsiques de transformació i combinació d´eixos elements / signes en la constitució del lenguatge plàstic corresponent. No en va, la pintura acaba, en un o altre sentit, parlant-nos sempre de pintura. I açò Rosa Torres mai ho ha pogut relegar. (extracte del text de Romà de la Calle Rosa Torres: -més enllà de les figures i dels paisatges- entre la naturalesa i la història inclós en el llibre Rosa Torres. Figures i paisatges. Editat per.l´Ajuntament d´Alzira I la Fundació Caixa Carlet en maig de 2009) ROMA DE LA CALLE
